Condicions socials
La grip de 1918 va arribar a l’Estat espanyol en un moment especialment fràgil per a les seves classes populars i treballadores: a les tradicionals mancances sanitàries s’hi afegia una crisi social que repercutiria fonamentalment sobre les classes subalternes.
En matèria de sanitat ha estat estudiada vastament la relació entre els índexs de mortalitat de qualsevol societat i les condicions socials sota les quals viu la seva població. Els habitants de l’Estat espanyol, en començar el segle XX, patien unes taxes de mortalitat que a Europa només eren superades per Rússia i l’Imperi austrohongarès. A partir d'aleshores, però, les xifres van començar a millorar. Les causes cal cercar-les, entre d’altres, en mesures com ara la generalització de certa millora nutricional o la construcció de xarxes de clavegueram o sistemes de depuració de les aigües.
Per altra banda, després de gairebé quatre anys d’una guerra que acabaríem anomenant Primera Guerra Mundial (1914-1918), la grip emergia als Estats Units i s’escampava per tot el món en bona part de resultes del moviment de tropes. Malgrat que l’Estat espanyol s’havia mantingut neutral i això havia permès que l’economia en sortís prou reforçada, els beneficis havien quedat en mans d’una minoria de propietaris mentre la gran majoria de la població seguia vivint en una situació molt precària que l’alça de preus no va fer més que aprofundir.
Les crítiques es van centrar en l’augment de l’import dels preus del carbó i de la farina. Com que bona part d’Europa estava en guerra, la demanda i l’exportació d’aquests dos productes bàsics es va disparar, la qual cosa va repercutir en els preus. L’hivern del 1917 estava essent molt fred i el 10 de gener de 1918 les dones del barri barceloní del Raval van iniciar una protesta pel preu del carbó que va acabar esdevenint una revolta popular. A poc a poc, a les protestes encapçalades per les dones, protagonistes dels motins de subsistència, s’hi van afegir els sindicats, que van aturar centenars d’empreses i van traure al carrer milers de persones.
A partir del mes de maig de 1918 la grip començava a ocupar els titulars dels periòdics. De mica en mica es va anar estenent per tot l’Estat i, com no podia ser d’una altra manera, els més perjudicats van ser els sectors més desafavorits. La pobresa va de la mà de la desnutrició, l’amuntegament, les males condicions higièniques, les dificultats d’accés a serveis mèdics i a l’educació sanitària, tots ells factors que faciliten els contagis i empitjoren el pronòstic i tractaments. Aquesta és la conclusió a què va arribar el doctor Bernabeu-Mestre en estudiar en cas d’Alacant (Echeverri, 1993), la qual coincideix amb els estudis fets per Glasgow (Echeverri, 1993), on es va constatar una major mortaldat a les províncies amb pitjor nivell socioeconòmic i higienicosanitari. Altres estudis sobre infants i reclutes reforcen aquesta tesi de l'afectació més gran de la grip sobre les classes subalternes.
A partir de gener de 1919 arrencava la tercera onada de grip, que s’aniria esllanguint fins a desaparèixer per sempre més al juny. Ara bé, si d’aquesta pandèmia no se’n tornaria a sentir a parlar mai més, la crisi social romandria. La CNT, el principal sindicat català fundat feia una dècada, no parava d’augmentar la seva afiliació, i la lluita per les millores de les condicions de treball s’escampava.
La Vaga de La Canadenca de febrer-març de 1919 arrencaria per primera vegada a la història la jornada laboral de les vuit hores. En resposta a l’empenta de la classe treballadora, la patronal iniciaria una etapa de terror armat que anomenem pistolerisme.
